És dia 25, un quart de set de la tarda. És dissabte i el sol ja baixa, banyant al saló amb una llum daurada que convida a la calma. M'assec davant la tele i, en encendre-la, el rugit de l'estadi omple la sala, transportant-me de cop cap a les tardes d'infantès al costat del meu pare. Avui jugo al Barça i, mentre segueixo la pilota amb la mirada, sento aquest fil invisible que ens uneix a tots en un mateix patec. El partit avança, els nervis es barregen amb la nostàlgia i de sobte arriba el xiulet final. Hem guanyat. Veure els jugadors abraçar-se a la pantalla em fa somriure amb una pau profunda, recordant que aquest ritual és molt més que futbol. És la certesa de saber que passi el que passi al món exterior. La victòria d'avui ens manté connectats a una alegria compartida que ens fa sentir senzillament a casa.