Dia 24, un quart de vuit. Tanco l'etapa de l'ordinador amb una barreja de ràbia i allògiment, sentint com el clic del plàstic posa fi finalment a una jornada que semblava no tenir aturador. Ha estat un dia de nedar a contracorrent en un marc de correus passiu-agressius, reunions que podien haver estat una frase i una energia tan tòxica que gairebé es podia mastegar l'aire. Camino cap a la sortida amb les espatlles carregades, però creuant llindar de la porta l'aire fresc de la tarda em colpeja la cara. Pujo al cotxe, respiro profundament i deixo anar tot el neguit. El cotxe s'activa, la ràdio comença a sonar i un somriure involuntari m'apareix a la cara perquè sé que aquells problemes ja no em pertanyen. Els deixo tancats amb pany i clau a l'edifici de vidre mentre condueixo cap a casa conscient que per fi el cap de setmana acaba de començar i el món torna a ser meu.