És dia 22, dos quarts de nou del vespre. Encara recordo la sensació de seguretat que tenia fa ben poc, aquella certesa de dominar el meu terreny. Però, si ho sóc sincer, els darrers dos anys m'han deixat sense l'er. Sento que el terra es mou sota els meus peus a una velocitat que ja no em resulta estimulant, sinó senzillament esgotadora. De sobte, el que ahir era indispensable, avui és obsolet i les regles del joc canvien a una velocitat que és inabagable. Aquesta transformació frenètica m'ha generat una inestabilitat que em pesa cada matí. Ens diuen que la clau és l'adaptació, però escolta, aquesta flexibilitat m'està matant. Cada cop em costa més trobar l'energia, reinventar-me per enésima vegada. I m'agradaria dir que m'apassiona aquest ritme vertiginós, però la realitat és que trobo a faltar la calma de saber que per un moment el món no intentarà avançar-me mentre encara estic intentant pair el canvi anterior.